Varias cosas importantes y una reseña muy bien escrita de José Vicente: El carter sempre truca dues vegades.

Quiero empezar esta entrada agradeciendo a Fernando, nuestro profesor de francés, que nos pusiera la excelente y dura película sobre estas once mujeres saharuis, una galería de retratos difícilmente olvidable. Y agradecer la paciencia de su invitada, Rosa, con tantas dificultades como tuvimos. Tenemos mucho que meditar sobre nuestras condiciones de vida y sobre el esfuerzo de tantas mujeres africanas. También sobre aquellas ideas que se persiguen y en ocasiones, muchas, cuestan la vida.

También me alegró mucho veros en la conferencia. No podía llevaros como una actividad cultural, porque era un acto al que se me había invitado como conferenciante, y es descortés y, sobre todo, un alarde arrogante o jactancioso de exhibición organizar una actividad en la que se es protagonista. Sabéis que me gustan los espacios privados. Pero fue un placer hablar para vosotros en un lugar tan diferente (y tan bonito), al habitual, entre un público distinto, entre personas mayores e interesadas. Una experiencia más.
Pero sobre todo me encantó es el funcionamiento tan perfecto, la amabilidad, y el respeto del trato de organizadoras y del Ayuntamiento que nos prestó el salón de actos. No estoy acostumbrada... Con todas las dificultades que hay en el instituto para montar cualquier acto cultural (ensayos de teatro, por ejemplo); funcionamiento –mejor, imposibilidad de funcionamiento- de Internet; problemas reitarados en el uso salón de actos… Tengo que confesar que me ponen muy nerviosa (a veces me cuesta no perder los papeles: sabréis perdonarme si levanté la voz en el pasillo el lunes: no es buen ejemplo, pero sí es el dolor que me produce en algunas ocasiones la falta de respeto, cuando no el desprecio, hacia mi trabajo, hecho con tanto amor para vosotros y tan reconocido en otros foros. Es una impotente forma de protesta, y así quiero que se me entienda). Sobre todo me parece especialmente desgradable -y quiero hacerlo público en esta página- cuando hay personas invitadas que merecen todo nuestro respeto, que vienen amable y generosamente. Es un deber de cortesía ineludible para quienes tienen la obligación y la responsabilidad de que todo esté a punto. No valen excusas. Las leyes están para cumplirlas y nuestra Ley educativa incentiva y nos exigue estas fórmulas de aprendizaje, relacionadas con la sociedad y el mundo real, de manera interdisciplinar. Porque además esas personas -que son nuestros cargos directivos- tienen la obligación de promover y contribuir al buen desarrollo de las actividades culturales del instituto, debidamente programadas, aprobadas por el Consejo Escolar y expuestas en las programacines oficiales. No hace falta decir que también les pagan por ello. Todos los actos culturales que tratamos de que lleguen a vosotros, nos ofrecen posibilidades no sólo de aprender, sino de debatir, de discrepar, de polemizar y, por tanto, de enriquecernos. Las personas que invitamos merecen que todo funcione bien, que se las reciba como se debe, como ayer ocurrió en la conferencia: eso es lo normal. Y es el ejemplo educativo que debéis de seguir.
Quiero añadir que llevasteis impecablemente el coloquio, aun con ideas diferentes. o discrepantes. Pero que fue ejemplar. Da mucha alegría ver vuestro interés y las ganas de participar. Y sobre todo saber que ahor conocéis no sólo la vida de las mujeres en los campos de refugiados, y unos testimonios impresionantes, sino también la historia de nuestro país, y no demasiado alejada en el tiempo.
Así que gracias por vuestra asistencia, de nuevo. A los dos actos..También espero que aprendierais algo más de lo que os ofrecemos en el aula. A parte de las clases. Y siempre se me olvida: pero teníamos que habernos hecho una foto juntos., el día 8, y el en la conferencia del Ayuntamiento. Alguna habrá en la que salgáis y ya la pondré.

Dos cosas importantes para hoy: primero, que merece la pena la obra que representarán en el audiotorio (os impresionará) de La Nucia. A ver cuántos podemos ir, esta vez es comedia, y os vais a reír muchísimo. Buenos actores y un gran éxito en Madrid. Cuando se acerque el día hablaremos de la obra y os daré un breve dossier con información.
Una segunda: quiero poner, por fin, una reseña en valenciano. Las lenguas nos enriquecen, y en el instituto y en este blog podemos recomendar libros en valenciano, en francés e inglés…; y hasta poesía árabe, como ha hecho Souad (aunque sea traducida). Nada más hermoso que la comunicación entre lenguas. La reseña es de un libro policíaco, que se ha llevado al cine con mucho éxito en dos ocasiones. Como a veces me pedís libros con estas tramas tan realistas (está basada en un hecho real), me gustaría que la leyeseis. La reseña nos la envía José Vicente, un ex alumno que ya habéis conocido, excelente lector. Espero que os guste y que sea una buena lección de escritura y de construcción de un cometario a través del que seguir aprendiendo.


James Mallahan Cain és un escriptor, periodista i novel·lista nord-americà. Va néixer al estat de Maryland, l’u de juliol de 1892 i s’educà al Washington College. Després de graduar-se, es va allistar a l’exèrcit per combatre en la primera guerra mundial. De volta als Estats Units treballà com a periodista per l’American i el Sun i col·laborà amb l’American Mercury, fins que va començar a escriure novel·les. Va ser, juntament amb Cornell Woolrich, Raymond Chandler i Dashiell Hammett un dels creadors del gènere de novel·la negra. Però, no treballà tan sols en aquest tema, sinó que també va escriure guions per a Hollywood com When tomorrow comes(1939) o Everybody does it (1949). Malgrat que va escriure durant tota la seua vida mai tornà a repetir l’èxit que va tenir amb les sues primeres novel·les com Serenade(1937) o el carter sempre truca dues vegades (1934) .Entre els seus altres llibres esmentarem Mildred Pirece (1941), The Moth (1948) i The Root of His Evil (1951). L’escriptor va morir el vint i set d’octubre de 1977, a l’edat de 85 anys.
James Mallahan Cain com hem dit abans és l’autor de El carter sempre truca dues vegades. Aquesta obra fou la seua primera novel·la amb la qual va obtenir força èxit. L’edició original del llibre fou publicada als Estats Units amb el títol The postman always rings twice, l’any 1934 .L’obra ha estat portada al cinema en dues ocasions . La primera als anys quaranta dirigida per Tay Granett ; i la segona versió va ser realitzada als anys vuitanta per Bob Rafelson i protagonitzada per Jack Nicholson i Jessica Lange. Aquesta edició s’ha publicat aquest mateix any per l’editorial edicions 62.
El llibre està ambientat durant els anys trenta als Estats Units, i tracta sobre una història d’amor tumultuosa entre Franck chambres, un home sense ofici ni benefici, i Cora Smith la dona d’un greixos immigrant grec.
Tot comença quan Frank Chambers ensopega amb una posada de carretera a l’estat de Califòrnia després d’haver passat tres setmanes a Tia Juana(Mèxic). Aquest posada és d’un immigrant grec, Nick Papadakis, que està casat amb Cora una dona molt més jove que ell. Nick ofereix una feina a Frank, i aquest decideix acceptar-la després d’haver-se fixat en l’atractiva dona de Nick. Cora i Frank no triguen molt a tenir un embolic. Aleshores, Cora que es va casar amb el grec per eixir d’una vida d’humiliacions veu l’oportunitat de desfer-se del seu marit. Així doncs, entre els dos intenten matar el grec ideant un accident en la dutxa . Però aquest primer intent no ix be i els amants ho intenten un altra vegada . Ara sí que aconsegueixen matar el grec i simulen com si tot hagués estat un accident de cotxe .Malgrat haver maquinat un crim perfecte, el fiscal del districte, Sackett, no es creu la versió de Frank i Cora de l’ ocorregut i aconsegueix enfrontar-los. Però Katz un brillant advocat, enemic d’en Sacket aconsegueix que els declaren innocents. Tot pareixia que anava sobre rodes però, els remordiments del crim estaven present. La situació es complica quan Cora s’assabenta que Frank mantenia relacions amb un altra dona. Llavors comencen a desconfiar l’un de l’altre. Finalment, tot s’arregla i els dos es disposaren a viure feliçment quan un accident acaba amb la vida de Cora. Irònicament el jutge cregué que Frank havia matat Cora per obtenir tots els diners de l’herència del grec. Aquets vegada Katz no pot fer res per Frank i el condemnen a mort.
Pel que fa la nostra opinió sobre el llibre , en primer, lloc hem de dir que no és la millor novel·la que hem llegit però ens ha agradat força. Primerament, perquè no ens ha costat molt endinsar-nos en la història ja que l’autor no ha emprat vocabulari d’un nivell elevat, ni ha ficat nombrosos personatges que emboliquen la trama. D’altra banda, també ens ha plagut l’estil narratiu d‘en Cain amb frase curtes i concises que contribueixen a la comprensió del text. En segon lloc, i pel que fa els personatges ens han paregut força típics. D’una banda, Cora és la clàssica femme fatal que fa servir totes les malifetes possibles, utilitzant als hòmens, per aconseguir els seus objectius. D’altra banda, Frank és un gandul que no coneix el que és la feina ni vol conèixer-la i és el típic home al que no li importa el devenir, viu la vida sense pensar en el futur. A més a més, tant Cora com Frank ens han paregut persones sense escrúpols, capaços de matar una altra persona per amor en lloc d’afrontar la situació. Si ens fixem en el fiscal Sacekt és el típic investigador (dur) característic de les novel·les negres. Quant al grec, ens ha semblat una mica innocent e ignorat car després d’intentar matar-lo una vegada no se’n adona de res del que planegen Cora i Frank. Pel que fa l’època en la que està ambientada la trama, durant els anys de la gran depressió, és una de les nostres favorites. És l’època del gàngsters, de les gavardines creuades, de les sabates de xarol, dels barrets de brosalino. Nogensmenys és un moment de conflictes i misèria provocats pel crac de la borsa. Respecte al que no ens ha agradat de l’obra, assenyalarem, en primer lloc, que l’autor fa servir poques descripcions, especialment psicològiques. La qual cosa fa que coneguem la personalitat dels personatges tan sols per les seues accions. I en segon lloc no ens ha plagut el final, tot i que Frank i Cora mereixien ser castigats pel que van fer, no els desitjaríem la mort. Per a concloure, el llibre, en línies generals, ens ha agradat car com hem dit abans es deixa llegir molt bé. A més a més, la historia és intrigant, hom no sap si finalment aconseguiran enxampar-los. Finalment, del llibre hem pogut extreure una lliçó moral important: potser que puguem enganyar la justícia o triomfar en la vida obrant malament, però no podem fugir del poder inexorable del destí.

No os canso más que la reseña es muy larga.
Veo vídeos –estupendos- colgadas en la página del Nocturno, pero necesitamos que el foro se enriquezca esta semana porque tenemos mucho que decir después de hablar de la igualdad o de la desigualdad que todavía existe. Animaos.

Nota: ¿se lee mejor ahora, con la letra más clara, Borja?

En el blog de Susana, Cuaderno de latín, que podéis pinchar en esta página misma, ahí al lado, ha puesto una foto de la conferencia "Mujeres con habitación propia", por si queréis verla.